A les portes de la celebració de la Diada Nacional de Catalunya, des del CIEMEN volem donar a conèixer el nostre manifest “11 de setembre de 2021. Una diada de mobilització per a recosir el sobiranisme”, amb el qual fem una crida explícita a tots els actors del sobiranisme català a treballar de manera conjunta, superant les diferències i entenent la pluralitat com a un actiu. Només si tots els actors contribuïm a fer servir totes les eines de què disposem al servei del moviment, cooperant entre nosaltres, podrem culminar el procés d’emancipació nacional. I la millor manera de començar és tornant-nos a trobar als carrers, mobilitzant-nos massivament i manifestant-nos conjuntament aquest Onze.
11 de setembre de 2021
Una diada de mobilització per a recosir el sobiranisme
La Diada Nacional de Catalunya és una jornada reivindicativa, de lluita i de memòria, però també una data que convida a la reflexió. Si fem balanç del que hem viscut els darrers anys, convindrem que el gran avenç que ha protagonitzat el sobiranisme la darrera dècada és degut principalment a la capacitat de sumar forces i suport ciutadà. Dos elements han actuat com a motor d’aquest progrés: per una banda, una lectura intel·ligent del moment polític; per l’altra, una estratègia que va imposar-se a altres lògiques partidistes.
Ara fa 10 anys l’independentisme va entendre que el règim polític que havia dissenyat la transició espanyola estava esgotat. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut català va posar fi a una dècada on el debat polític dividia aquells que creien possible un canvi al si de l’Estat espanyol d’aquells altres que dubtaven de la capacitat de l’Estat d’engegar un nou procés de descentralització política. El fracàs de l’Espanya plural va generar un gran consens a Catalunya, que va quedar reflectit en el lema de la manifestació del 10 de juliol de 2010: Som una nació. Nosaltres decidim. No és casualitat que a aquella manifestació històrica acudís gairebé tot l’espectre polític català, llevat de la dreta espanyolista.
Els darrers 10 anys el sobiranisme ha presentat les seves millors cartes. La seva capacitat de mobilització al carrer de manera continuada i constant, el seu missatge integrador capaç de sumar capes socials àmplies fins aleshores refractàries al seu discurs, o la capacitat d’innovació i d’incidència internacional, en són exemples. Malauradament, els cicles polítics han estat massa breus i massa subordinats a interessos electorals com per poder canalitzar positivament tota aquesta força. L’èxit de la consulta del 9N de 2014 va quedar eclipsat per les tensions partidistes, cosa que va impedir de capitalitzar col·lectivament aquella força ciutadana. Una situació que es va tornar a repetir amb molta més intensitat a partir de les eleccions del 27 de setembre de 2015 i que només es va aturar quan partits i entitats van acordar de fer un referèndum d’autodeterminació, cosa que va permetre una acumulació de forces sense precedents, fins a culminar amb la votació de l’1 d’octubre del 2017, un fet que va situar el conflicte polític català en tots els mitjans de comunicació globals. Però aquestes tensions van tornar a reaparèixer durant el mes d’octubre, cosa que va impossibilitar una diagnosi compartida i una resposta conjunta al cicle llarg de repressió que es va obrir amb l’aplicació del l’article 155 de la Constitució espanyola i la intervenció de les institucions catalanes per part del govern de l’Estat, i que va continuar amb la presó i l’exili dels líders independentistes i l’activació de la causa general contra l’independentisme que avui suma més de 3.500 persones represaliades, i que continua.
L’impacte de la repressió i la desorientació estratègica ha marcat el període que comprèn des de la tardor de 2017 a les eleccions d’enguany. Malgrat això, les forces favorables a la independència de Catalunya van tornar a obtenir un suport àmpliament majoritari, en superar el 52% dels vots, amb una orientació clarament progressista per a donar resposta als reptes pandèmics, econòmics, socials i climàtics als quals ens haurem d’enfrontar.
Una nova dècada sobiranista
El mes de maig de 2021, des del CIEMEN fèiem públic el manifest “Per una nova agenda social de retrobament sobiranista, fem efectiva la majoria sorgida el 14F”. En aquell document consideràvem dues qüestions que han d’esdevenir centrals al si de l’independentisme. En primer lloc, la necessitat d’imaginar alternatives polítiques que permetin al moviment de sumar més enllà del 52% per tal de construir un projecte inequívocament hegemònic i al servei de la ciutadania del nostre país. I això només es pot aconseguir si l’independentisme és capaç de donar resposta als reptes del dia a dia de manera eficaç des de les institucions, fent de la reducció de les desigualtats l’aspecte central de les seves polítiques. Malgrat les mancances inherents a l’administració autonòmica, el sobiranisme ha d’excel·lir en el bon govern.
Per a poder imaginar aquestes alternatives, el primer pas és dotar de coherència interna el moviment independentista i abraçar la pluralitat de les seves diverses expressions com un actiu al servei del projecte comú. I això passa necessàriament per posar en valor les eines de què disposem, des de la majoria independentista al Parlament i al Govern, fins a la força de la mobilització al carrer, passant per la taula de diàleg i l’altaveu de l’exili, com expressions complementàries i no excloents d’un moviment que només recuperarà la iniciativa si és capaç de recosir la seva unitat d’acció i ofereix un projecte compartit a tota la ciutadania del país.
Des del CIEMEN creiem que l’Acord per a l’Amnistia i l’Autodeterminació pot ésser una eina útil per a treballar en aquesta línia, així com per a afrontar amb més força la taula de diàleg i negociació amb el govern espanyol. En aquest sentit, creiem que cal valorar que la taula reconegui l’existència d’un conflicte polític entre Catalunya i Espanya, i que cal abanderar el diàleg tal com l’octubre de 2017 es va fer des de l’independentisme: posant les urnes i defensant la democràcia. Per altra banda, l’Acord també pot ser una eina útil per a preparar-nos –en clau de mobilització i discurs– per a tots els escenaris que es puguin esdevenir en el futur.
La importància del moment polític és innegable, i en el context actual és imprescindible que les forces favorables al dret a l’autodeterminació i l’amnistia imaginin el mig termini mentre donen resposta al dia a dia de la millor manera possible. I per a fer-ho possible cal treballar de manera conjunta, superant les diferències i entenent la pluralitat com a un actiu. Només si tots els actors contribuïm a fer servir totes les eines de què disposem al servei del moviment, cooperant entre nosaltres, podrem culminar el procés d’emancipació nacional.
I la millor manera de començar és tornant-nos a trobar als carrers, mobilitzant-nos massivament i manifestant-nos conjuntament aquest Onze.
Des del CIEMEN, com hem fet al llarg de la nostra història, ens posem a disposició del país per a parlar amb tothom qui vulgui sumar, teixir complicitats, reconstruir confiances i activar les alternatives que facin possible que Catalunya decideixi lliurement el seu futur com a poble.
Barcelona, setembre de 2021